Sordesa: dia a dia: Ajudes tècniques/Productes de suport per a pèrdues auditives

Una ajuda tècnica o producte de suport es defineix, segons la norma UNE-EN ISO 9999 V2 Productes de suport per a persones amb discapacitat. Classificació i terminologia (2012), com qualsevol producte (inclosos dispositius, equip, instruments i software) fabricat especialment o disponible al mercat, utilitzat per o per a persones amb discapacitat destinat a facilitar la participació; protegir, donar suport, entrenar, medir o substituir funcions/estructures corporals i activitats; o prevenir deficiències, limitacions en l'activitat o restruccions en la participació.

Dit d'una altra manera, és acostar la tecnologia a aquelles persones que pateixen algun tipus de discapacitat per tal de facilitar i/o normalitzar la seva vida diària.

A continuació, vull mostrar la gran quantitat de productes de suport per a nens i nenes amb pèrdua auditiva, així com la seva funcionalitat o el seu preu aproximat:

AUDIÒFONS: audiòfons d'estimulació aèria són aparells electroacústics que envien, a través del canal auditiu, el so amplificat al timpà i adaptat a les característiques de la corba audiomètrica de cada persona per tal de millorar la sensació i la percepció auditives. Ajuden a sentir més i millor, tot i que no guareixen la sordesa ni restitueixen la pèrdua d’audició. Els tècnics insisteixen en la conveniència que siguin adoptats el més primerencament possible i que s’utilitzin durant tota la jornada sense interrupció. Els audiòfons d'estimulació aèria són, amb gran diferència, les ajudes auditives més utilitzades.
- Retroauriculars: Van col·locats darrere el pavelló auditiu. Estan composats per una carcassa de plàstic de forma ergonòmica en relació a la part posterior de l’orella. En el seu interior hi ha els components electrònics i la pila. També consten d’un tubet flexible de plàstic transparent, i d’un motlle auricular fet a mida de la part més interna del pavelló auditiu. Aquest motlle està perforat per un túnel que travessa de punta a punta el seu interior per tal que pugui passar per ell el so que surt de l’aparell. Són el tipus d’audiòfons més utilitzats en nens/es petits/es. Existeixen audiòfons retroauriculars per a qualsevol grau de pèrdua auditiva.
- Intrauriculars: Van col·locats en la part més interna del pavelló auditiu dins una carcassa. Aquesta s’ha de fer a mida perquè és necessari que s’emmotlli perfectament a la forma del pavelló (com el motlle dels retroauriculars). No s’usa gaire en infants petits perquè caldria canviar sovint la carcassa a mesura que va creixent l’orella. S’utilitzen sobre tot en casos de pèrdues auditives lleugeres i moderades.
- Intracanals: Són encara més petits que els intraauriculars. Van col·locats dins el conducte auditiu extern, i per tant o no es veuen des de fora o es veuen molt poc. La carcassa també s’ha de fer a mida i adaptada perfectament al conducte auditiu. També s’utilitzen en casos de pèrdues lleugeres o moderades, i pels mateixos motius que els del tipus anterior, no s’utilitzen gaire en nens/es. Existeix encara un altre tipus, anomenat CIC (Completely In the Canal), que van col·locats completament dins el canal auditiu. Són els més petits que es fabriquen.

SISTEMES DE FREQÜÈNCIA MODULADA:l’ús dels sistemes emissors de freqüència modulada a l’aula ajuda a rebaixar inconvenients com el soroll al pati, la reverberació o la distància, entre d'altres. Els sistemes FM transmeten el so mitjançant ones de ràdio. Estan formats per un emissor i un receptor. La persona que parla (mestre/a) duu al damunt l’emissor, format per un petit micròfon i un transmissor, mentre que l’alumne/a utilitza un petit receptor acoblat a la part inferior del seu audiòfon (no tots els audiòfons tenen la possibilitat d’acoblar-se a un receptor de FM). Com que el senyal pot travessar les parets, si a l’aula del costat hi un altre sistema similar en funcionament, lògicament un i altre hauran d’estar sintonitzats en canals diferents per evitar que s’interfereixin. Els sistemes FM milloren la relació senyal-soroll de fons i “apropa” i singularitza la veu del mestre/a. També es poden configurar de manera que no quedi desconnectat el micròfon de l’audiòfon per tal d’evitar que l’alumne/a sord/a resti incomunicat auditivament de la resta de companys en activitats en què aquests intervenen oralment.
IMPLANTS COCLEARS: els dispositius d’implant coclear consten de dues parts: una visible, que es col·loca a l’exterior del crani, i una altra implantada a l’os mastoides mitjançant una operació quirúrgica.
La part externa consta d’un micròfon que rep el senyal acústic i d’un processador de la paraula que el transforma en un senyal elèctric codificat repartit en diversos canals. Com més canals, més ric serà el senyal transmès. El senyal codificat pel processador és enviat mitjançant un cable prim a una bobina transmissora que està recolzada damunt els cabells, i que es manté sense caure perquè la part interna del dispositiu, la que està implantada a l'os, disposa d’un imant que la subjecta.

La part interna, implantada a l’os quirúrgicament, consta d’una antena i d’un receptor, i també de l’imant que atrau i subjecta la part externa. El receptor capta les ones de freqüència modulada que provenen de la bobina transmissora després d’haver travessat la pell i les envia a través d’un feix elèctrodes fins a la còclea.
Aquest feix d'elèctrodes penetra la còclea resseguint la seva mateixa forma d’espiral ja que en l’operació quirúrgica se l’ha fet lliscar pel seu interior emmotllant-se a la seva morfologia. D’aquesta manera els diversos elèctrodes estan en contacte amb les cèl·lules ciliades de la còclea que encara funcionen, i les exciten. L’estímul es produeix en diversos llocs de la longitud de la còclea, cosa per la que es fan treballar cèl·lules ciliades sensibles a diferents freqüències, tan greus com agudes. Els impulsos resultants circulen pel nervi auditiu fins al cervell, que els reconeix com a so.
IMPLANTS AUDITIUS DE TRONC CEREBRAL (IATC): la col·locació d’un implant coclear convencional no serveix quan està lesionat el nervi auditiu, ja que aquest no pot transportar al cervell els impulsos electroacústics que es generarien des de la còclea. Per això en aquests casos pot estar indicat un IATC. Aquests tipus d’implants funcionen de manera similar als coclears, però els elèctrodes estan col·locats directament en el troncoencèfal, fent “el pont” a la còclea i al nervi auditiu. Inicialment només s’aconsellaven en casos de neurofibromatosi de tipus II (tumoracions que envaeixen la porció auditiva), però actualment es pot plantejar també utilitzar-los en casos no tumorals de persones majors de 12 anys que tenen el nervi auditiu o la còclea absents o molt malmesos.
IMPLANTS D'ORELLA MITJANA: aquestes pròtesis s’implanten mitjançant cirurgia en la cadena d'ossets o a la finestra rodona per tal de provocar-ne la vibració, i així estimular l’orella interna. És un tipus d'ajuda auditiva no gaire estesa. Pot estar indicat en aquelles persones amb hipoacúsia neurosensorial de moderada a greu que no es beneficiïn dels audiòfons convencionals. A més a més, en general, es contemplen aquests requisits:
- Tenir més de 18 anys
- Poca diferencia (10 dB o menys) entre els llindars aeri i ossi de l’audiograma tonal en almenys dues freqüències.
- Bon reconeixement del llenguatge parlat (Un 50% o més).
- Bon funcionament de l’orella mitjana, de tota la part retrococlear (nervi auditiu, centres auditius cerebrals...,) i de l’aparell vestibular. Sense infecciones cròniques o alteracions anatòmiques de l’orella interna.
DISPOSITIUS VISUAL: de la mateixa manera que existeixen les anomenades barreres arquitectòniques, enteses com a entrebancs per a l’accés i el desplaçament de les persones que tenen una mobilitat reduïda, existeixen també les barreres a la comunicació, enteses com aquelles que impedeixen l’accés a la informació i a la comunicació de les persones amb disminució sensorial auditiva o visual. Així doncs, si es considera per exemple el ferrocarril, una barrera arquitectònica la constituiria l'absència d'un ascensor per baixar a l’andana. Una barrera de comunicació per a les persones invidents fóra la no existència d’avisos de megafonia que anunciïn la via d’arribada del tren, o que dins el vagó no s’indiqui acústicament la propera estació. En canvi, una barrera de comunicació per a les persones sordes fóra que no existís indicador visual de la via d’arribada o, dins del tren, de la propera parada. A l’escola poden donar-se situacions de barreres de comunicació en les que l’alumnat sord o bé no pot rebre la informació o bé ha de dependre dels seus companys oïdors per obtenir-la, per exemple:
- El timbre del pati o d’inici o final de classe: Si no existeix un avisador lluminós, situat on l’alumne/a sord/a pugui veure'l, que funcioni simultàniament amb el timbre, dependrà dels companys oïdors, que li hauran d’advertir la situació o haurà de seguir-los entrant o sortint de classe quan vegi que els altres ho fan.
- L’alarma d’emergències: Cal que hi hagi un avisador lluminós sobretot en els llocs on pugui estar sol l’alumne/a sord/a, com per exemple els lavabos, per prevenir situacions d’emergència. S’han donat casos en escoles on algun alumne sord “s’ha cremat” perquè es donava la circumstància que estava al lavabo al produir-se un simulacre d'incendi i cap avís no li va advertir.