Implicacions de la sordesa (III): implicacions socioafectives

En els llibres de Psicologia antics es podia llegir que les persones sordes tenien uns trets de personalitat i de relació social característics. Se’ls atribuïa tossudesa, desconfiança, impulsivitat... Una persona sorda es pot mostrar desconfiada i esquerpa –igual que qualsevol oient- si veu altres persones parlar entre elles i no té manera de saber de què o de qui estan parlant. També a vegades els/les nens/es sords/es mostren agitació i impulsivitat, però sovint es deu a què utilitzen el cos per comunicar allò que els és difícil dir de paraula a les persones que no els entenen. La qüestió de fons és la mateixa que la de l’apartat anterior: El desenvolupament socioafectiu dels infants sords té a veure amb el seu nivell lingüístic i cognitiu: la sordesa, per si mateixa, no implica necessàriament problemes d’adaptació o d’habilitats socials, però aquests sorgeixen quan hi ha una manca de bagatge oral o de canals fluids de comunicació (per exemple quan la persona sorda s'expressa en llengua de signes i l'interlocutor/a no la coneix). En la mesura que només existeixin uns ponts de comunicació fràgils, lingüísticament incomplets, amb altres nens/es i adults, els nens/es o joves sords/es es frustraran, es neguitejaran i formularan hipòtesis desajustades en relació al món i a sí mateixos. Els pares són els primers i principals referents per propiciar al seu fill/a un autoconcepte positiu i una conducta social adaptada. Pels pares oients haver tingut un/a fill/a sord/a representa un canvi d’escenari  i de plans, ja que no és com l’havien imaginat/da quan l’esperaven. Que hi hagi una relació ajustada amb el seu fill/a tindrà enormes conseqüències positives en la seva autoestima i en les seves habilitats socials:

Si els pares afavoreixen que el seu fill/a sigui cada vegada més responsable dels seus actes, tot i marcant els límits oportuns, facilitaran la seva autonomia. En canvi, en la mesura que sovintegin les situacions de sobreprotecció, de guiatge excessiu, es frenarà la seva necessària i progressiva independència, i es dificultarà que sigui cada vegada més capaç “d’encarregar-se de la seva pròpia vida”. Implicar-se en el desenvolupament del llenguatge i de la parla del fill/a és eficaç i imprescindible. Però viure amb angoixa o desgrat les seves errades gramaticals o de pronúncia, corregir-lo constantment fent-li repetir les formes lingüístiques apropiades o els fonemes mal emesos, potser servirà per què parli més bé, però serà a costa de què cregui que “no és el fill/a que els seus pares volien” perquè sempre li estan fent palesa la seva poca habilitat, perquè sempre es veu en la situació desagradable d’haver de “superar exàmens” a fi de què els pares no es sentin decebuts. Les conseqüències són funestes per a l’autoimatge i l’autoestima, al no superar la comparació amb els altres nens/es, que sí són considerats hàbils i competents.

El coneixement del perquè de les coses, de si fer quelcom és pertinent o no, etc, és molt important per situar el/la nen/a sord/a en el món i en les regles del joc social. És fàcil que els infants o joves sords, a causa de la seva limitació sensorial no rebin tota la informació necessària per saber què passa en un o altre moment determinat. Aquest desconeixement pot fer-los realitzar en ocasions conductes socials inadaptades, no interpretar bé les intencions dels adults o dels companys, ignorar algunes normes socials, etc. En la mesura que tot això passi, el nen/a o el jove sord/a viurà amb inseguretat aquests desconeixements i incerteses, i es sentirà incòmode en situacions en les que per manca de referents no sabrà a què atenir-se. Per això és positiu que des del començament els pares s’esforcin a explicar el com i el perquè de les situacions, que no es relacionin amb ells només amb frases curtes, preguntes tancades que només cal respondre dient sí o no, i que no només els donin instruccions sense justificar: Posa’t l’abric! Puja al cotxe! En definitiva són actuacions igualment aconsellables amb qualsevol nen o nena, però molt més necessàries encara amb els fills i filles sords. Els arguments anteriors s’han exposat referits als pares i a les mares, però són igualment vàlids en la seva traducció al marc escolar, un dels principals entorns on es forja la conducta social i l’autoconcepte. Els fills sords de pares sords tenen les mateixes probabilitats que els fills oients de pares oients de tenir o no dificultats de caire afectiu, perquè tota la família utilitza el mateix sistema comunicatiu, els pares no es senten decebuts o angoixats per haver tingut un fill sord, i el fet d’haver estat sords de petits (escolans abans que frares) els permet conèixer bé les estratègies per relacionar-se amb els seus fills. Una qüestió realment important és la dels models d’identificació: el nen/a sord/a ha de poder identificar-se amb nens de la seva edat sords i amb adults sords. Aquesta necessitat no sempre és acceptada per alguns dels pares i mares que han triat la modalitat oral, que imaginen que la relació amb altres nens sords és danyosa pel seu fill/a. En aquest sentit, al principi d’implementar la integració de l’alumnat sord en centres ordinaris es procurava que no coincidissin mai dos alumnes sords en la mateixa aula per creure que es posarien a parlar en signes entre ells, i que els models amb qui s’havien d’identificar eren només els oients. Avui, però, es dóna molta importància a la "trobada amb iguals" i per això es procura escolaritzar l'alumnat sord en determinats centres, no només per rendibilitzar els recursos sinó també per oferir-los models d'identificació. L'escolarització en centres ordinaris implica una educació conjunta de sords i oïdors. Per això és també molt important que es donin les condicions per què l’alumnat sord estableixi relacions riques i variades no només entre ells mateixos  sinó també amb els seus companys oïdors, en pla d’igualtat i no com a resultat d'actituds benevolents d’alguns oïdors cap als seus companys sords. Un altre aspecte és la identificació positiva amb models adults competents. Els fills sords de pares sords tenen el model dels seus pares, i molt possiblement el de molts altres adults de la comunitat sorda. Els fills sords de pares oïdors també tenen, evidentment, el model dels seus pares, però si no han conegut mai un sord/a adult/a els costa imaginar-se a sí mateixos com a adults, no saben com encaixaran en una societat adulta. Fins i tot s’ha descrit (B. Virôle) un tipus de temor consistent en sospitar que no arribaran a adults perquè mai no han vist un adult sord. Per aquest i altres motius, en la modalitat educativa bilingüe, es valora molt la figura del professor/a sord/a pel fet que constitueix un model no només d’adult sord, sinó també d’adult sord competent.