Llengua de Signes Catalana (LSC)

El llenguatge de signes es considera el mode natural d’expressió de les persones sordes perquè és congruent amb les seves capacitats sensorials intactes (la vista). Com a tal és útil per a la comunicació i com a instrument d’accés al currículum educatiu. És també important per a la construcció de la seva identitat.

Existeixen moltes llengües de signes com a fruit de la interacció comunicativa entre les persones sordes de les diferents comunitats. El nom amb què es coneix cada idioma gestual és el de “llengua de signes...” seguit pel gentilici de la societat de referència. Es representa el nom de cada llengua amb l’acrònim corresponent. Les persones sordes catalanes es comuniquen amb la Llengua de Signes Catalana (LSC). En totes les referències lingüístiques i legals es reconeix la LSC com la llengua de signes pròpia de Catalunya en què s’expressen les persones sordes del nostre país.

Que hi hagi una gran varietat de llengües de signes sobta a algunes persones oients, que es pregunten per què no n'hi ha una de sola, ja que d'aquesta manera "tots els sords s'entendrien entre sí".

La pregunta, en canvi, sobta a les persones sordes, que consideren normal que cada comunitat s’expressi en la seva pròpia llengua de signes, de la mateixa manera que ho fan les persones oients amb les orals. Estranyar-se de què no s'usi una sola llengua de signes és tant com estranyar-se de què tots els oïdors no es comuniquin entre sí en anglès, per exemple.

A principis dels anys 50 es va crear el Gestuno  (una mena d’esperanto de les llengües de signes) confegit de manera sintètica. No va tenir èxit, i pràcticament no s’utilitza. Existeix també, a partir dels anys 80, el Sistema de Signes Internacional (SSI). S’usa principalment en les trobades internacionals de persones sordes, sobretot pels assistents que no disposen d’interpretació en la seva llengua de signes nacional.

Cada llengua de signes té la seva pròpia història i evolució. Igual que les llengües orals, les de signes s’agrupen per famílies. Així per exemple l’americana ASL s’assembla més a la francesa LSF que no pas a la BSL (British Sign Language) perquè els signes de la LSF van ser introduïts als EEUU des de França. També existeixen les varietats dialectals: Per exemple, dins la catalana (LSC) hi ha diferències segons les ciutats o escoles on va estudiar com alumne/a cada signant, o l’associació de persones sordes que freqüenten.

Recentment l'Institut d'Estudis Catalans ha publicat el Portal de la Llengua de Signes Catalana, "lloc web de referència que recull tots els recursos lingüístics disponibles en l’estudi de la llengua de signes catalana (LSC) i els posa a l’abast dels seus usuaris, dels investigadors i de la societat en general". http://blogs.iec.cat/lsc/

DACTILOLOGIA

Cadascuna de les lletres de l’alfabet d'una llengua oral té un signe que les representa. El conjunt d’aquests signes s’anomena “alfabet dactilològic".

Signar una paraula amb dactilologia és expressar amb signes les lletres que formen la paraula escrita. Cal no confondre la dactilologia amb la llengua de signes: Si bé la dactilologia es considera un subsistema dins el sistema de la llengua de signes, que pot assumir certes funcions tals com representar un concepte o un personatge nous dels quals encara no existeix el signe corresponent, etc, una paraula expressada amb les "lletres" de l’alfabet dactilològic té només el mateix valor que si se l’escriu en un paper o que si es dibuixen les lletres a l'aire amb el dit.

RECURSOS EN LSC

Pel que fa a la LSC, estan apareixent en els darrers anys abundants materials que contribueixen a divulgar, expandir i estandarditzar el seu ús. Molts d’ells poden ser d’utilitat per a persones que estan en contacte amb persones sordes, com per exemple:

• http://www.sematos.eu/lsc.html
• http://www.edu365.cat/mqd/
• https://sites.google.com/site/llenguasignescatalana/Index